DISCURSO FÓRUM EUROPA 17.12.2019

Muchas gracias, querido Tomás. Es un honor ser presentado por una figura de tu talento y de tu compromiso. No es fácil encontrar personas relevantes, de brillante trayectoria profesional, dispuestas a dar la cara por la causa de la unidad y de la concordia. Tú lo has hecho siempre, tú lo has hecho con una gracia y una garra inconfundible, y te estaremos siempre agradecidos por ello. 

Como sabes bien, hay pocas imágenes tan potentes para reivindicar el valor de la unidad como las selecciones españolas de fútbol o básquet, o el equipo de la copa Davis. Esas imágenes de catalanes, andaluces, valencianos, castellanos, vascos logrando unidos los mayores éxitos internacionales hablan más que mil discursos. Juntos, ganamos. Separados nos quedaríamos muy lejos de las cimas. 

El deporte es una dimensión contemporánea de la sociedad civil. Por eso es triste que una entidad como Tsunami, de dirección secretista y práctica antidemocrática y totalitaria, intente reventar mañana el Clásico, instrumentalizando el deporte al servicio de la propaganda.  

Amics i amigues. Moltes gràcies a les personalitats que ens acompanyeu avui. Deixeu-me estementar-ne algunes, en les quals us demano que us sentiu tots i totes cordialment saludats. 

Gràcies al secretari de la Mesa del Parlament, David Pérez, que ha estat sempre baluard de la dignitat constitucional i cívica en aquella honorable melé. Gràcies amic.  

Gràcies a la líder de l’oposició, Lorena Roldán, per estar aquí i per defensar sempre amb energia la llibertat i els drets de tots. Has assumit amb força i èxit el repte de prendre el testimoni d’Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa. S’ha de ser molt valenta per fer-ho, i en nom de SCC et dono les gràcies, segur que tindràs molts èxits. 

[Gràcies sinceres, també, a en Miquel Iceta, i felicitats per la teva reelecció com a primer secretari del PSC. Hi ha pocs polítics amb el teu grau d’experiència i intel·ligència. Domines el matís, i és en el matís on rau la veritat de la política. Però també ets un mestre de la ironia lúcida. ¡I quantes portes obre aquest humor amb un punt d’escepticisme!]

Gracias, querido Alejandro Fernández. Cuando uno piensa en lo que es la vocación política, le viene a la cabeza tu nombre. Porque lo tuyo es el compromiso nacional y la pasión por las ideas, al mismo tiempo que una gran capacidad de comunicarlas. No hay constitucionalismo fuerte sin un PP fuerte. Y tú sabrás devolverle esa fortaleza.

I gràcies a Manuel Valls, una figura europea en el millor sentir de la paraula, síntesi creativa i harmònica d’identitats, home i polític d’Estat, gràcies pel teu paper decisión en evitar que l’independentisme no aconseguís la joia de la Corona. 

Gràcies finalmente a Josep Bou, un home de la societat civil, una personalitat vibrant i apassionada de Catalunya i d’Espanya, que ha fet la seva vida a l’empresa i ha tingut la generositat d’esmerçar temps i energies al servei de la causa de la unitat. 

Estic segur que aquestes paraules d’estima i d’admiració us generen una certa inquietud. Perquè són, habitualment, el pòrtic de l’exigència. I perquè quan un democristià et circumval·la així al començament és que té preparada una bona estocada al final. 

Abans d’entrar en matèria voldria demanar-vos una cosa. No sé com acabarà aquesta setmana ni les negociacions a Madrid. Però sí us vull demanar, sí us vull implorar, que mai oblidem el que hem viscut aquests anys a Catalunya i com junts vam frenar la insurrecció. 

Que mai ho oblidem i que mantinguem, al menys, una via de comunicació i una sintonia de fons. Que aquesta taula d’avui no sigui una excepció; potser tampoc la regla, però que sigui possible. Possible freqüentment. Possible, al menys, en les qüestions d’Estat. 

Estem aquí reunits molts representants del teixit associatiu català. Gràcies als representats patronals, empresarials i sindicals, gràcies als membres dels col·legis professionals i universitats. 

Voldria, en primer lloc, fer una reivindicació de la societat civil, d’aquella capacitat de concertar intel·ligències i voluntats, d’associar persones i energies, per tirar endavant projectes valuosos que fan possible el desenvolupament comú i amplien la nostra llibertat.  

A vegades tenim una visió massa messiànica de la política, com si la política hagués de resoldre-ho tot. L’esperança salvífica en el poder polític és, en el fons, una perspectiva poc democràtica. I és, sobre tot,  una visió estèril, que porta només a la melangia i a la inactivitat.

Tinguem-ho present. Sense teixit cívic i associatiu no hi ha democràcia. No hi ha, al menys, la democràcia tal com va ser concebuda per la Il·lustració. Perquè la democràcia no és només anar a votar cada quatre anys o ara cada quatre mesos. La democràcia és un humanisme cívic, és un horitzó de ciutadania crítica i lliure, responsable de si mateixa i protagonista del bé comú.

Però aquest és un ideal que sempre  està en risc. Ho va explicar molt bé Tocqueville, quan va assenyalar tres grans perills del sistema democràtic: l’externalització de les responsabilitats cíviques en el poder polític, l’anestèsia civil i el replegament en els propis interessos.

Davant d’aquestes gangrenes, Catalunya sempre es va gloriar de tenir una societat civil fecunda. La llunyania del poder va forçar-nos a teixir una xarxa social, empresarial i associativa de referència a Europa.

I aquí es dóna un fet paradoxal. La recuperació de l’autogovern va acabar tenint conseqüències lesives sobre la societat civil. D’una banda, la societat va externalitzar en el poder moltes iniciatives. 

Per altra, el nostre entramat civil es va veure copat i instrumentalitzat pel nacionalisme, amb un pla traçat als despatxos de sant Jaume. 

Les responsabilitats són compartides. També el món constitucional, excepte heroiques excepcions, va caure en els paranys descrits per Tocqueville. D’una banda, el replegament en els propis interessos, deixant que un “mal menor” com el pujolisme anés menant-ho tot. 

Al mateix temps, l’espai constitucionalista va realitzar una mena d’externalització de les responsabilitats, confiant en què el Govern central s’encarregués de la defensa dels valors constitucionals.

Precisament per revertir aquestes tendències va néixer Societat Civil Catalana. Per acabar amb el monopoli nacionalista del teixit associatiu i per donar veu cívica, des de Catalunya, a les aspiracions de la majoria.

Als nostres entorns hom es passa el dia parlant del que hauria de fer el Govern i els partits. Però avui cal recordar que el futur de Catalunya i d’Espanya no depèn fonamentalment d’unes lleis, d’un talent polític o d’un govern…

La pervivència d’Espanya com a projecte compartit i comunitat de afectes depèn de si aquells que pensem que és millor sumar que restar, depèn de si aquells que ens estimem Catalunya i Espanya som capaços d’organitzar-nos, de mobilitzar-nos, de crear continguts i cultura, de plantar cara, de buscar recursos perquè el nostre país continuï essent un espai d’integració i no un comptat medieval reclòs.

Parafrasejant Kennedy podríem dir: amic que ets sents català i espanyol. Amic que vols acabar amb aquesta nit del Procés. No pensis en què ha de fer l’Estat per tu. Pensa en què has de fer tu per vèncer el Procés, per garantir la concòrdia, per recuperar la millor Catalunya i per enviar el nacionalisme definitivament a les bancades de l’oposició. Societat Civil està a la teva disposició com a eina útil.

És clar que és possible donar la volta a la situació! És clar que és possible acabar amb l’hegemonia del nacionalisme! Però cal voluntat, cal decisió, cal intel·ligència estratègica i calen recursos . Cal molta gent decidida a fer possible un nou clima d’esperança.

Això és Societat Civil Catalana. La nostra entitat és una concertació de catalans diversos que defensem una Catalunya forta, cívica i oberta dins d’una Espanya unida en la seva pluralitat. 

Som un instrument no partidista perquè ciutadans de diverses procedències ideològiques puguin unir els seus esforços per vèncer el separatisme i refer la millor Catalunya. Som una entitat oberta a tots els demòcrates que respecten el marc constitucional. Som punt de trobada i eina de canvi. 

Al juny vam començar una nova etapa, amb una Junta renovada, avalada pel 97% dels socis, on hi ha persones socialdemòcrates, liberals, conservadors, democristians i del món de la nova esquerra alternativa. El pluralisme i la transversalitat són el nostre segell.

Voldria apuntar tres grans línies estratègiques d’aquest nou temps. Volem, en primer lloc, reforçar la musculatura de la nostra associació, a fi de garantir que és un instrument útil i eficaç. Societat Civil vol tenir capacitat real d’incidència en tots els àmbits de la vida cívica.

Per això hem decidit  evolucionar el nostre model, donant més protagonisme als socis. En un any hem quintuplicat el nombre d’associats i hem ampliat el nombre de donants. També, després d’un gran esforç, hem pogut pagar tot el deute acumulat que teníem.  

Volem contribuir a transformar el marc social i cívic català. Volem sembrar llavors culturals que puguin configurar una nova mentalitat. El nostre objectiu és articular relat, crear continguts, difondre idees que preparin el canvi. Perquè la política és per naturalesa conjuntural, però la cultura és estructural i base dels canvis polítics.

Per això necessitem una entitat forta i capil·lar. Per això, sota la direcció de l’Àlex Ramos, hem reforçat el treball de les dotze sectorials, i sota la guiança del Xavier Marín hem renovat les juntes territorials.

En segon lloc, la nostra associació treballa per donar veu als catalans no independentistes. És a dir, a la majoria de catalans. Durant dècades la meitat de catalans hem estat tractats com a invisibles i subalterns. Això s’ha acabat. 

És important que tothom ho tingui clar. El Procés ha tingut moltes derivades. Però una de fonamental i irrevocable és l’emergència del constitucionalisme català com a subjecte polític conscient i mobilitzat. La màxima expressió d’aquesta nova realitat han estat les manifestacions organitzades per Societat Civil a l’octubre del 2017 i del 2019.

Aquestes mobilitzacions són un punt d’inflexió. La Catalunya silenciada i silenciosa va dir prou, s’ha organitzat i no està disposada a tornar a ser ni moneda de canvi de cap pacte ni decorat secundari de la Catalunya oficial. No volem nous Majèstics ni nous acords entre el poder central i les elits nacionalistes que oblidin les nostres aspiracions. No defugim el pacte, però rebutgem un xec en blanc que acabi pagant la Catalunya sempre oblidada.

En tercer lloc, volem facilitar la revinculació d’una inmensa majoria de catalans amb la idea d’Espanya. No ens resignem a l’empat permanent. Volem guanyar. Volem que guanyi la concòrdia i la unitat. 

¿Com podem fer per què una majoria inquestionable de catalans abandonin el projecte de ruptura i tornin a vincular-se afectiva i efectivament amb la idea d’Espanya?

Deixeu-me apuntar només tres eixos d’actuació. És imprescindible prestigiar de nou la idea d’Espanya. Aquests darrers anys, a l’habitual regust supremacista del discurs nacionalista, se li ha afegit un relat veritablement hispanofòbic. El president Torra en va ser exemple. 

Cal una estratègia per acabar amb la nova llegenda negra esculpida aquí i arreu per l’independentisme. L’Espanya del segle XXI està molt més a prop de la llum i del color de Sorolla que de les foscors de Goya.  

Certament, Espanya té virtuts i defectes. Crec sincerament -i als rànkins internacionals em remeto- que més virtuts que defectes. Però en qualsevol cas, l’Espanya d’avui, el sistema constitucional del 78, és també obra dels catalans. Hi ha un punt d’auto-odi en el discurs de denigració d’Espanya. Com podem entendre, sinó, la negació de la pròpia obra i de la pròpia tasca?

Perquè Espanya no és una realitat aliena que se’ns imposa. Espanya és molt nostre. Espanya l’hem construïda també nosaltres, els catalans. Especialment aquests darrers dos segles. I molt particularment el sistema constitucional del 78, que recull molts dels ideals clàssics del catalanisme. Només cal pensar en Miquel Roca o a Solé Tura. 

No rebutgem la independència perquè temem que Espanya perdi Catalunya. No. En som contraris perquè, com a catalans,  no volem perdre aquesta magnífica plataforma d’oportunitats que és Espanya, perquè no volem perdre allò que també és herència i obra nostra.

És imprescindible trencar la falsa dicotomia, construïda pel nacionalisme, entre la identitat catalana i la identitat espanyola. En el fons, desarticular el procés és demostrar que no estem parlant de dos identitats excloents, sinó de dos realitats perfectament articulables. 

No cal que siguem menys catalans per ser més espanyols. Ser catalans és la nostra forma pròpia de ser espanyols. 

És important, finalment, que sapiguem presentar Espanya com una tasca cívica i comuna de futur, no com una mena de jou feixuc. Espanya com a invitació, Espanya com a possibilitat, Espanya com a horitzó de futur. 

El Procés va ser una gran campanya de màrketing en torn a la idea d’un futur millor. Ara ja sabem que el Procés va ser una esperança fake. Per això ens cal construir una esperança certa i realista al voltant d’una Espanya inclusiva. 

La unitat es construeix caminant conjuntament en una mateixa direcció. I compartint projectes al servei del desenvolupament comú. Per això ens agradaria proposar que Barcelona i Madrid es plategessin seriosament presentar candidatura conjunta com a seu dels Jocs Olímpics! Recuperar el millor esperit de Barcelona i reteixir esportivament els ponts trencats! 

Alguien puede decir. Mire, esto es muy bonito. Pero el panorama es muy complicado. No estamos para ilusiones. Y es verdad. Tenemos la obligación moral de renunciar a todo pesimismo paralizante. Pero también tenemos el deber de ser realistas. 

Y sí, estamos preocupados. Estamos preocupados, en primer lugar, por las graves consecuencias que el Procés tiene sobre nuestra economía y nuestro bienestar. Proceso de independencia es proceso de decadencia. Al principio imperceptible, pero luego inexorable. Como una congelación. Imperceptible, pero real. 

¿O no es real que hemos perdido 58 posiciones entre las regiones europeas? ¿O no es cierto que el atractivo empresarial de Barcelona ha caído al nivel de 1990? El Procés ha significado veneno para nuestra economía y gasolina para el sorpasso económico de Madrid.  

Y para rematar, el fuego y la violencia de este último octubre. Según estudios del Observatori Econòmic de Catalunya que lidera Ferran Brunet, el Procés nos ha hecho perder 4,6 puntos de PIB, es decir, nos ha robado la generación de 1.400 euros anuales por catalán. 

Pero tenemos todavía preocupaciones más hondas. Creo que en el fondo estamos todos un poco desorientados. Porque los capitanes de este gran barco que llamamos España, aquellos que hemos elegido para marcar el rumbo, miran cada uno en una dirección opuesta. Quieren a España, pero no encuentran la vía para un entendimiento.

Sí, ciertamente estamos preocupados porque un partido que ha sido motor del Procés, que defiende la ruptura de España y mantiene objetivos nítidamente independentistas tenga la llave de la gobernabilidad. ERC ha sido y es un actor decisivo en este Procés que nos ha robado diez años de nuestra vida y nos ha sumido en la tensión política, la decadencia socioeconómica y la división interna de los catalanes. 

¿Y qué hay que hacer en momentos de confusión, en momentos de desorientación? Volver a las raíces, volver a los fundamentos. En nuestro caso, volver a la letra y al espíritu de esa hoja de ruta que nos dimos el 90% de catalanes y una inmensa mayoría de españoles. Volver a los valores constitucionales. Porque la Constitución no es otra cosa que la ruta de nuestra libertad en común. 

¿Y qué nos dice y de qué nos habla la Constitución? De tres cosas: unidad, pluralismo, concordia. Tres ideas enormemente exigentes. 

Unidad, pluralismo y concordia que solo fueron posibles en aquel clima de la Transición. Y esa es la primera lección. Políticos con trayectorias muy distintas supieron llegar a grandes acuerdos nacionales. En ciencia, las fórmulas se encuentran cuando hay inteligencia. En política, cuando hay voluntad. 

Por eso queremos hacer una llamada a la responsabilidad y a la valentía de todos los líderes y todas las fuerzas constitucionales. 

Tras estos años duros defendiendo los derechos y libertades en Cataluña, tras tanta lucha por los valores constitucionales, nos atrevemos a pedirles -con el corazón en la mano, por lo que más quieran- sentido de Estado, sentido de España, sentido de la Constitución y sentido del bien común. 

Pedimos una sintonía fundamental entre fuerzas constitucionalistas para desbloquear la situación y para lograr un gobierno de amplia base constitucional. Estamos convencidos que la ciudadanía sabrá valorar la altura de miras. En Cataluña hemos sabido ir de la mano, trabajar codo con codo. ¿Por qué no va a ser posible en Madrid? 

Este gran acuerdo puede adoptar diversas fórmulas, pero es la única vía para superar el desconcierto nacional y para resolver la crisis política y de convivencia que vivimos en Cataluña.

Estamos convencidos que la salida a la crisis catalana no pasa por repetir los errores del periodo de reforma del Estatut -con los grandes partidos dura y electoralmente enfrentados por la cuestión territorial. Al contrario, solo es posible abordar a fondo la situación en Cataluña desde una sintonía constitucional básica. No hay solución realista sin un gran pacto de Estado. 

¿Diálogo? Nosotros siempre hemos defendido el diálogo dentro de la ley y de las instituciones. Ese no es el problema. El meollo de la cuestión no es si el gobierno de España habla con los independentistas, sino si depende de ellos. Hay que hablar desde una posición estable y sólida, no desde la dependencia. Y está en manos de los constitucionalistas evitarlo. 

Defender los valores constitucionales es reivindicar la unidad y la soberanía nacional. Y es también postular el pluralismo. Hay pocas Constituciones en Europa tan amigas de la diversidad como la nuestra. 

Por eso en Societat Civil Catalana hemos propugnado siempre un claro sentido de la diversidad como elemento central de la cultura política española. Reconocimiento afirmativo de las lenguas y culturas que tejen ese tapiz maravilloso que es España. 

Para tejer mejor una España harmónica, pensamos que es conveniente que Barcelona albergue instituciones y estructuras del Estado. La solución a la crisis política no pasa por dar más competencias a la Generalitat, sino por incorporar más plenamente a Catalunya en la dirección del Estado. Por eso debemos decir que desde SCC nos opondremos a cualquier pacto que pase por acceder a una retirada aún mayor del Estado en Cataluña. No queremos menos Estado en Cataluña, sino más, a través, por ejemplo, de la co-capitalidad. 

Los independentistas saben que este marchamo de cocapitalidad es el fin del delirio republicano. Por eso siempre -con Pujol a la cabeza- lo han rechazado. Y por eso sabemos que la propuesta es acertada. 

¡Pero atención! Los catalanes estamos demasiado acostumbrados a mirar la mota en el ojo ajeno mientras omitimos la viga en el propio. ¿Algún dirigente nacionalista se ha parado a pensar los déficits de pluralismo que tiene Cataluña? Durante cuarenta años, la diversidad interna de Cataluña ha sido sometida y reprimida por una horma ideológica de acero. 

Lo que no tendría ningún sentido es que so capa de un discurso de profundización pluralista en el conjunto de España, blindáramos en Cataluña y en otros territorios una identidad homogénea y esencialista. Es imprescindible que cualquier aproximación política exija la garantía de lo que podríamos llamar doble reconocimiento o pluralismo simétrico. Pluralismo en el Estado, pluralismo en Cataluña.

El reconocimiento de la pluralidad interna dentro de Cataluña exige, también, el reconocimiento de un estatus jurídico peculiar para el área metropolitana de Barcelona, de acuerdo a sus peculiaridades y a su diferenciación con respecto al resto del Principado. 

Societat Civil Catalana siempre propugnará la diversidad interna de la cultura catalana y exigirá que se escuchen las reivindicaciones de los catalanes orillados. Por eso ahora hemos presentado un decálogo muy claro de exigencias. Hablemos, sí. Hablemos de lo que nunca se ha querido hablar. Hablemos de lo que nunca ha tocado. 

¿Queremos recuperar la plena normalidad? ¿Queremos hacer por fin de Cataluña una democracia de calidad? ¿Queremos hacer de nuestra tierra un ámbito inclusivo? Este es nuestro decálogo.  

1. Hacer normal en las instituciones lo que es normal en la calle. Es momento de llevar a cabo una segunda normalización lingüística y cultural. Es hora de que nuestras dos lenguas oficiales y nuestra identidad plural se pueda expresar en todos los ámbitos. 
2. Neutralidad de las administraciones públicas. Cuando las instituciones se subordinan al interés de la clase dirigente, la democracia están en riesgo y se abre la puerta del autoritarismo. 
3. Descolonización ideológica del espacio público. El nacionalismo debe dejar de apropiarse todo, como si Cataluña fuera su propiedad privada. En una democracia avanzada, por higiene democrática, los espacios públicos no pueden estar señalados por signos de parte.
4. Reforma del sistema electoral: Debe abrirse inmediatamente el candado que supone el sistema electoral catalán, injusto y desequilibrado, que impide la alternancia política real. 
5. Fin del sistema de inmersión lingüística.  Ha llegado la hora de romper el tabú del modelo obligatorio monolingüe en catalán, que es claramente discriminatorio y no responde a nuestra realidad.
6. Despolitización de la dirección de los Mossos y de la Corporación de Medios Públicos Catalanes. 
7. Consolidación del Área Metropolitana de Barcelona, con nuevos mecanismos de gobernanza, imprescindibles para una ciudad que puede y debe ser global, capital del Mediterráneo, puerta de Europa y puente con África. 
8. Respeto al Estado de derecho y renuncia a la unilateralidad. La acción política debe moverse siempre dentro de los cauces de la legalidad democrática, que es también la garantía de la estabilidad, de la convivencia social y del progreso económico. 
9. Cese de la política clientelar. El presupuesto público no puede dedicarse a extender postulados ideológicos y a crear condiciones clientelares sobre el entramado asociativo.
10. Auditoría del Procés. Exigimos esclarecer cuánto dinero público se ha destinado estos últimos años a romper el marco constitucional y a impulsar un proyecto de segregación. 

Estos próximos meses y años seremos insistentes en la reivindicación de estas cuestiones, que entendemos decisivas. Huiremos, en cualquier caso, de la actitud que el separatismo ha adoptado tantas veces, porque en Societat Civil Catalana procuramos tener un tono que, al mismo tiempo que defiende con firmeza nuestras convicciones, se orienta también a rehacer los puentes de la concordia, que es el otro nombre de la amistad civil.  

Acabo. A pesar de tanta niebla, hay razones para la esperanza. El Estado de Derecho ha desarticulado el primer envite insurreccional. Muchos se han quitado la careta. Ya sabemos lo que quieren y a lo que aspiran. El constitucionalismo, antes periférico, se ha organizado, ha tomado consciencia y se ha constituido como verdadero actor sociopolítico. A pesar de tanta propaganda, el separatismo no ha llegado al 50% y la mayoría de catalanes siguen sabiéndose españoles. 

Yo les puedo asegurar que Societat Civil Catalana dedicará todos sus esfuerzos a impulsar una nueva cultura cívica en Cataluña, que nos permita superar esta noche del Procés y recuperar la mejor Cataluña. La Cataluña integradora y abierta. La Cataluña trabajadora y creadora. La Cataluña serena y fraternal. 

Como decíamos al principio, este atisbo de esperanza no depende solo de lo que hagan los buenos amigos que nos acompañan en la mesa presidencial. No. El futuro de nuestra tierra depende de todos ustedes, del compromiso y organización de la sociedad civil. Tenemos la obligación ética de poner fin a un amargo ocaso de nuestra tierra. No se lo pongamos tan fácil a Valencia, a Zaragoza o a Madrid. 

Volvamos a la metáfora deportiva. La pelota está en su tejado. El futuro está en sus manos. Y Societat Civil Catalana está a su servicio.