Ara fa precisament 700 anys l’expedició liderada pel futur Alfons el Magnànim es trobava rematant la conquesta de Sardenya. D’aquesta manera, la Corona d’Aragó consolidava la seva posició estratègica a la Mediterrània i feia un pas més en la seva extensió política, comercial, cultural i militar per la mar blava. Un projecte històric al qual el polític catalanista republicà Nicolau d’Olwer va dedicar el 1928 un bell libre –El pont de la mar blava, síntesi de memòries de viatges i d’indagació històrica sobre els fonaments històrics de Catalunya.

D’això, però, avui no se’n parla. Són moltes les raons, també de clima cultural. Però voldria assenyalar-ne una, que em sembla preocupant: la perduda de perspectiva mediterrània en el debat públic català. Perquè si és evident que la dinàmica històrica de Castella és profundament i naturalment atlàntica, la gènesi, la configuració i la vocació històrica de Catalunya ha estat mediterrània. Aquí tenim, precisament, una de les nostres grans fortaleses. Particularment Barcelona, que podria ser la gran capital de la Mediterrània.

Tanmateix, els primers anys de Pujol van mirar més cap a Europa i l’anomenada filiació carolíngia de Catalunya. Després, amb l’emergència asiàtica, s’han dedicat moltes energies econòmiques i polítiques a l’Àsia. Certament, els Jocs Olímpics sí van suposar una nova obertura urbanística i simbòlica de Barcelona al mediterrani, que es va recuperar durant el Tripartit. Així, el Fòrum de les Cultures va tenir regust de mar i el Procés de Barcelona iniciat l’any 2008 va cristal·litzar amb la Unió per la Mediterrània, amb capital a la nostra ciutat. Però ni el Fòrum ni la Unió Mediterrània van ser projectes reeixits. Després va venir el Procés, i la memòria institucional va regirar-se novament amb el conflicte amb Castella.

Ara, però, que Catalunya està en moment de reconstrucció, podria remirar envers els seus fonaments i, per tant, renovar la seva vocació mediterrània. Madrid s’ha consolidat ja inequívocament com a capital atlàntica. Barcelona pot jugar encara la carta de la capitalitat mediterrània. Tenim els ingredients per fer-ho. Tenim el nom i el prestigi. Tenim també una sensibilitat de mediació cultural que ens ajuda a ser pont de la mar blava. Tenim també un buit, perquè aquest lideratge econòmic, cultural i fins i tot de referència política de la Mediterrània no l’ha assumit cap gran ciutat ni territori aquests darrers anys.

Pensem, doncs, com podríem aprofitar alguna de les commemoracions presents i futures per repensar el posicionament mediterrani de Catalunya. Hi ha moltes oportunitats comercials i econòmiques, però també hi ha necessitats de creació cultural, de cooperació política o de cooperació al desenvolupament que podem liderar. Veurem si el nou govern de la Generalitat pot i vol assumir aquest repte estratègic.